WORDS BOX

Todo un largo camino lleno de errores, de disonancias que ha pagado un pueblo con la emigración a una tierra vacía. Es un pueblo perdido que lucha para que se le reconozca un derecho que constitucionalmente es suyo. Un derecho a autodeterminarse.
Tal vez, tanto sufrimiento, tanto dolor y tantos errores deben ya hacernos replantear lo políticamente correcto y postularnos de manera que la política entre en terrenos políticos propios. La política deber ser más que palabras, no hay que dejar nunca que los miedos o lo que una sociedad entera considera correcto nos lleven a equivocarnos, sobre todo si en ello peligra la estabilidad de otra sociedad.
No es el momento de pensar en errores del pasado, ni buscar culpables. Nos equivocamos tal vez con la colonización, o tal vez sólo fuimos la puerta a un desarrollo de otra sociedad. Nos equivocamos al intentar que la libertad fuese la única premisa para actuar sin tener en cuenta los factores. Pero todo esto ya forma parte de la historia. Ahora lo que está en nuestras manos es replantearnos el trabajo de hoy en día.
Una sociedad desarrollada como la nuestra debe ir más allá, debe acoplar las palabras a los hechos y no ser tan frágiles como para cambiar con el viento. Hay que ser fieles a lo que creemos, pero por lo cual cautelosos con nuestros actos.
El Sahara se merece otra oportunidad. Sólo pide que como nuestra sociedad, se les permita decidir que quieren y que reciban ayuda de países experimentados para conseguirlo. Miles de saharauies viven hoy en día en España. Son gente adaptada a nuestro sistema que intenta aprender para que su pueblo llegue a ser como el nuestro, con sus pros y sus contras.
Nuestro deber, es cambiar, educar a nuestra sociedad que lo políticamente correcto no es fruto de una buena comprensión del tema, y por lo tanto, nuestra sociedad también debe ser educada para entender el problema.

És injustificable el passat de la terra saharuí. Per aquest motiu crec que, tot i que és un poc tard, s’ha d’actuar per fer front a les injusticies que ha patit aquest poble.

Així hi tot no serà fàcil. Avui en dia encara n’hi ha i som incapaços d’agafar forces per fer-lis front. El poble saharauí està invadit i exiliat, així hi tot no hem pogut ni ajudar-los a realitzar un referendum perquè ara, dècades després de la masacre i invasió, la ONU posa en dubte l’autenticitat saharauí.

De totes maneres, és aquesta la batalla de Garzón? A hores d’ara a Espanya hi ha molts altres temes que necessiten investigació, analisis i ser jutjats, en canvi sembla que a Garzón li interessen més aquells que donen publicitat, fama i reconeixement.

El tema d’actualitat és un tema que necessita ser investigat i també jutjat, però a aquestes altures, no per Garzón. És un problema de rellevància internacional i per tant són les forces de major poder les qui han de posar fi a aquestes injusticies i fer-les pagar a aquells que les han permeses.

Avui capvespre plovia. Jo he agafat el meu cotxe per anar a Palma i a l’altura d’Inca de l’autopista Sa Pobla-Palma he deixat de vore més enllà de dos metres lluny meu. El culpable: no era una forta pluja, ja tan sols queien algunes gotes, sinó la mala qualitat de l’asfalt.
En aquell moment he pensat que tal vegada l’utilització d’aquest asfalt era per animar la gent a que utilitzi el transport públic que un dia de pluja és més ràpid (això si no es nega) i possiblement més segur. Així hi tot no crec que aquesta sigui una bona fórmula per promocionar una alternativa més saludable.
Però jo prefereixo pensar que aquesta és la raó, perquè sinó, significarà que algú és el responsable directe d’un tram d’autopista amb un alt grau de perillositat. Els cotxes no poden anar mes aviat de 40 kilòmetres per hora, i els que s’atreveixen a sobrepessar aquesta velocitat estàn posant en risc la seva vida. Cada deu minuts hi ha alguna frenada, i a causa de que l’asfalt rebutja l’aigua i dificulta la visibilitat, fins que no et trobes a uns dos metres no ho pots preveure. En aquell moment tan sols hi ha dues alternatives: la frenada brusca o l’accident.
Avui he tardat més d’una hora i mitja per arribar a Palma, i la totalitat d’aquest temps ho he passat amb el cor a la mà passant ànsia per la meva vida.